encuentros con grandes personajes #1

inaugurem nova secció d'entrevistes,... i ningú millor que el petiso com a primer convidat,... res, que us deixo amb el robbie robertson de Tired Hippo,... Jordi Ibàñez,...

Defineix el teu rol a Tired Hippo.
Fer que tot soni una mica més ple, fer riure al personal, ser una mica torracollons a l’hora de decidir el repertori, ajudar a batejar les maquetes, rescatar cançons antigues, presentar els temes en directe si el Ferran no vol parlar i cantar bé el “what you’re looking at?” de “Blame the weather”.

Moltes coses, no?
Sí, massa de fet. De vegades, sobretot en directe, penso que la gent deu creure que tinc ganes de “chupar cámara” o de voler-li treure protagonisme al cantant.

I és això el que busques en realitat, no ho neguis...
Doncs no. Sempre dic que a Tired Hippo sóc un secundari de luxe... i així s’ha de quedar la cosa. Això sonarà a falsa modèstia però jo només poso una mica de color a un racó de l’enorme quadre en blanc i negre que són les cançons que escriu el nostre líder.

A més de pilota ets pedant.
Diguem que el títol de pedant oficial del grup ens el repartim el Jorge i jo. I de pilota res: si una cançó o un arranjament no m’agrada, ho dic. En tot cas és una crítica constructiva; a més, l’última paraula ni la tinc jo ni l’he de tenir.

Bé, anem cap a una altra banda. Qui és el millor instrumentista del grup?
Miguel “el mago del charles” Ballester.

I la millor cançó?
Afortunadament n’hi ha moltes. “Alone again”, “Late at night”, “Otoño”, “California”, “Silver girl”, “Disillusion”, “U”, “Another day”, “Worf”, “Home”, “The other side”, “Apollonia”, “Your tears”, “Only unhappy people dance bad”...

I si només poguessis salvar-ne una?
“Miniature”, sens dubte. A vegades, quan la toquem, sobretot quan la dinàmica comença a pujar cap a la meitat, se’m posa la pell de gallina.

Veig que segueix l’ensabonada. Què has de dir de la resta de companys?
Que són de puta mare. Jo a Hippo em trobo molt bé, perquè assajar és sinònim de passar-s’ho bé. I anar a Bilbao va ser extraordinari, en tots els sentits. Primer tenim la base rítmica, formada pel Miguel i els baixistes. El Miguel és la mà dreta del Ferran en molts sentits; s’implica no només en qüestions de ritme sinó també en melòdiques i això no és massa habitual entre els bateries. A més, ara és “il produttore”. És un emisor continu d’energia positiva i com a intèrpret és un fora de sèrie. Tant el Guerra com el Xavi, tot i ser diferents, són ideals per a Tired Hippo. A l’hora de tocar el Guerra és més florit i el Xavi més lacònic, però els dos són efectius i aporten “bon rotllo”. Amb ells la diversió està assegurada.
Després tenim a la Vicky, que és el necessari toc femení del grup. Pot ser molt “rock’n’roll” o angelical, a l’hora de cantar. Reivindico una cançó cantada en solitari per ella. I ens queda el tito Jorge, que li dona un toc jazzy i de club americà que li fa molt bé al club. Sóc partidari de fer-lo tocar més i encara amb més llibertat. Fora de l’àmbit estrictament musical, compartim obsessions freaks i deliris de grandesa. Finalment vull aprofitar aquest espai per dir que la Itziar existeix, no és un holograma: jo l’he vist, hi he parlat i fins i tot l’he fotografiat.

“Fotografiando hadas”?
Guanya al natural. És l’artista polifacètica del grup i la presència diferida constant. Aporta un caos controlat que li surt de manera natural. No he parlat més de dues o tres vegades amb ella, però te n’adones que estàs en presència d’algú especial.

Que consti en acta. Digues alguna cosa polèmica, va.
Sense ànim de menysprear les últimes cançons que ha escrit, crec que el Ferran s’està oblidant de moltes cançons velles que mereixen ser gravades. Entenc que existeixi una intenció de voler fer una maqueta homogènia i que, per tant, es deixi endur per l’eufòria de veure que el darrer que has escrit funciona com un tot. Però, em pregunto jo, són les millors cançons que queden per gravar? Jo prefereixo una maqueta sensacional, sense baixades d’intensitat i potser una mica anàrquica o inconexa que una maqueta que funcioni orgànicament com un tot però que tingui moments on es baixa una mica la guàrdia.

Tu no tens aquests problemes perquè no fots ni brot.
Exacte. Admiro i envejo la seva resolució d’escriure una o més cançons per setmana. L’està portant a terme, davant d’això em trec el barret. I precisament perquè escolto repetidament els cd’s que ens passa als del grup amb els esbossos de les cançons crec que tinc dret a poder dir la meva. Ara, “A time for drunken horses” ha quedat oblidada però en el seu moment era una cançó que s’havia de gravar tant sí com no. I no és una mala cançó. De tota manera, jo sóc el primer que sóc molt autocrític amb les meves cançons...

Home, ja m’imaginava que arribaríem a aquest punt. Jordi Ibáñez, el gran compositor, que té un altre grup amb el Ferran...
...i quan em canso d’elles, adéu. No, no penso parlar dels To Be Continued.

Bravo, ja has deixat anar el nom.
Res, que tot el que he dit sobre les obres coherents i anàrquiques són collonades, al cap i a la fi.

En això estem d’acord. Explica’m perquè vas “rajar” tant de “Blame the weather”.
La versió casolana del Ferran no m’agradava. La trobava, i la trobo, una mica “tontorrona”. La versió que es va gravar amb el grup, però, és molt millor i el fet que ens la demanin als concerts fa que la miri amb més “carinyo” que abans. Això i el “cachondeo” de “blame, blame”. No obstant, segueix sense ser de les meves predilectes.

Què opines del Ferran com a cantant?
Quan es posa en plan Leonard Cohen, com per exemple a “Home” o a “Otoño”, el trobo sensacional. No li agraden els cantants molt expressius però en els nous temes canta d’una manera que sembla contradir les seves paraules. A “Only unhappy people dance dance bad” s’està lamentant d’una manera molt poc pudorosa, el to és absolutament dolorós i sembla no trobar-se del tot còmode en registres així. Sempre l’he vist com un cantant a qui no li agrada cantar, tot i que darrerament començo a dubtar-ho. Com més senzilla i de tonalitat més greu és la melodia, millor se’n surt. En canvi, com a guitarrista pot fer el que vol, tot i que a Tired Hippo es conté moltíssim i no entenc el perquè. Imagino que és per la propia idiosincràsia del grup, és a dir, no allunyar-se de la senzillesa i fer sempre cançons que funcionin amb el mínim d’elements (instruments) possible. Suposo que aquest és el moment de tornar a repetir una de les meves frases-clitxé: “És el millor guitarrista pop que conec personalment”.

I com a lletrista?
Fa un moment deia que ara mateix s’ha tornat molt poc pudorós quan canta i el mateix podria dir de les lletres. És poc amic de subtileses, és directe: li encanta repetir que la vida és una merda i que la seva vida és un desastre, en les cançons. Jo, potser per pedant o perquè m’autocensuro més, intento enmascarar-ho una mica. Tinc clar que quan canto no sóc jo mateix, que porto una disfressa d’”entertainer” de segona divisió. Ell vol ser honest amb el seu art i si t’ha de dir que vol escapar d’aquesta llardosa ciutat ho acaba dient. Precisament aquest és un dels temes recurrents en les seves lletres. Després tenim les cançons de desamor, les de dubte existencial, les de sentir-te al fons del pou i les que no tenen cap pretensió. Quan es posa juganer i juga a semblar frívol m’encanta. Ah, demano una cançó d’amor sincera, sentimental i inequívoca. Ara més que mai.